http://www.citadelofporn.com
that little nub barely counts as a cock sph. www.bestporn4you.com slutty for hardcore fucking.
sexshmex.com black dacing hot.

Lleida y mi entorno poético.

En este espacio quiero compartir no solo datos de mi interés particular; sino también compartir la poesía, cuento o cualquier material artístico de mi entorno como una parte importante que ha influido en mi y en la ciudad que desde ya hace algunos años vivo~ Lleida como parte de Catalunya y de su cultura tan particulares, así como del encanto de sus historias y de sus paisajes.


Cuentos.

“Estel fugaç.”

Autor: Rosa Jover Reig

Ciudad de Lleida, Catalunya.

2017

El seu  cos havia canviat  desprès  de néixer la nena,  ja no es sentia atractiva.  De vegades això   no l’importava , però havia moments que l’hi agradaria trobar-se a gust amb ella  mateixa.  

La nena havia sortit molt ploranera, nits sense dormir i dies esgotadors. Fins que un dia, passats els sis mesos, miraculosament, va deixar deplorar. No s’ho podien creure , ni ella ni el seu pare.  La vida va seguir més tranquil·lament, ja tenia més temps per pensar, per llegir i per gaudir d’aquella criatura que estimava més que a la seva vida.                                                                                                      

Era l’estiu, una de les coses que més l’hi agradava fer era contemplar  els estels  en  la terrassa,  asseguda en una cadireta de platja fins altes hores de la matinada.  El seu marit i la nena dormien, i ella  es passejava pel cel estelat, descobrint les llumetes de la nit.

Havia pluja d’estels, i  contemplava els que anaven caient. “On aniran?” pensava sempre, “diuen que si demanes un desig quan passa un estel  fugaç, aquest es compleix” i va pensar en el que podia demanar, “Ja ho sé!”  i tancant els ulls va demanar el seu desig.

I els dies van anar  passant, la nena es feia gran, tenia tres anyets i havia començat  l’escola. Ja no era una nena ploranera  si no que reia molt i  se la veia molt feliç.

I sense saber com, ella començava a somiar coses estranyes, no es que l’hi facin por, però sense saber  que era l’hi feien  sentir rara i pensativa tot el dia. Quan s’adormia veia essers  que no eren humans, encara que tenien aspecte humà, molt alts i vestits amb una espècie d’uniforme blanc, que semblava que es volien comunicar amb ella. 

Una nit, al adormir-se, va començar a somiar, era dintre de una habitació molt estranya, semblava molt  gran i molt blanca, no havia gaires mobles i donava sensació com de laboratori. Va veure uns essers semblants als humans, però l’hi va donar la sensació de que no ho eren.

“Estic somiant” va pensar, aleshores  va començar a sentir que parlaven amb ella. Va distingir  a un d’ells, era molt alt, de pell molt clara i rostre molt agradable, el cabell ros, podia sentir la seu veu . Va poder entendre que ells farien que perdés el pes que volia a canvi de que es deixes estudiar els sentiments, doncs ells no tenien capacitat de sentir i volien entendre com funcionaven els sentiments humans.

A ella tot això l’hi va semblar absurd, i va demanar que l’hi expliquessin més clarament que representava  tot allò.

Ell l’hi va dir que no eren de la terra, i que anaven per  l’espai investigant  les diferents espècies que havia, els hi havia cridat l’atenció la capacitat de sentir humana i no l’entenien,  ells no tenien sentiments, eren uns essers purament racionals i molt avançats, i oferien a canvi de deixar-se estudiar la possibilitat de perdre pes. No podien obligar-la, si no volia l’hi esborrarien la memòria i la tornarien al seu lloc. Ella no notaria res, simplement  perdria  pes sense que l’hi perjudiques a la salut, i ells a canvi estudiarien  la seva capacitat de sentir, i encara que no recordaria res de el que hagués passat , necessitaven la seva autorització.

Va donar  l’autorització i ja no recorda res més.

Al matí següent es va despertar com sempre, i quant  portava la nena a l’escola l’hi va venir  al cap el que havia somiat, l’hi va semblar un somni molt estrany, però ja no hi va pensar més.

El seu matrimoni no anava massa bé, no havia massa comunicació i es sentia molt sola. En aquell poble no coneixia massa gent, només a quatre mares del col·legi , amb les  que  havia força comunicació, i a les botigueres  del mercat on anava a comprar. Feia cinc anys  que vivien allí, i s’hi havia acostumat.  Encara recordava el matí que havia decidit passejar  pel poble i es va perdre, es va sentir ridícula i trista, per sort  això havia canviat molt, era una persona oberta i saludava a tothom, però sempre anava sola o amb la nena, el seu marit treballava fora i no el veia fins al vespre.

El que més l’agradava fer era llegir i dibuixar, i de nit veure el cel estelat, i naturalment cuidar a la seva nena, parlar i jugar amb ella, comprar-li roba i vestir-la ben boniqueta i fer-li  fotos.

Si,  s’havia acostumat a viure allí, no l’hi importaria quedar-se per sempre i no tornar a la ciutat on havia nascut.

Passats uns dies s’en va adonar de que s’estava aprimant, la roba l’hi començava a quedar gran,  es va pesar, però com feia molt de temps  que no es pesava no va saber quan havia perdut.

Al cap d’un mes havia perdut disset quilos, va anar al metge i després de fer-li  analítiques l’hi van dir que tot estava bé, no tenia res, però que si continuava perden pes d’aquella manera l’haurien d’ingressar  i fer més proves. Ella es trobava força bé i contenta, es va tenir de comprar roba, doncs no l’hi quedava res per posar-se , tot l’era gran.

Cada setmana perdia un quilo, ja no era tant exagerat com al principi, no menjava gaire, no tenia gana i només menjava el que l’hi venia de gust.

Un dia l’hi va venir a la memòria aquell estrany somni i va començar a pensar “i  si no fos realment un somni?”.

Estava perdent pes tal i com l’hi havien dit, la salut era perfecta i ella no havia fet res, per primer cop es va plantejar la qüestió de que passava una cosa que no era normal, l’hi van dir que estudiarien la seva capacitat de sentir. Que estaven fent exactament amb ella? Però això era massa fantàstic, no podia ser cert.  Però quina explicació hi podia haver?

Un dia va descobrir com una petita senyal en la natja esquerra, semblava  un gra, havia llegit una vegada  que les persones abduïdes  tenien una marca en el cos. No hi va voler pensar més, tampoc tenia ningú a qui comentar-li, la pendrien per boja.

Aquella nit va tornar a somiar. Era a una espècie de nau que es veia molt gran, i amb ella estava el mateix esser amb el que va parlar el primer cop. Ell parlava amb ella mentre caminaven per una espècie de passadissos que portaven a diferents estances, van entrar a una on hi havia molta gent, tots d’esquena, no els hi va veure el rostre, però es podien reconèixer que havia del sexe masculí i femení.

Ell l’hi va dir que havien comès un error, doncs no se l’hi havia esborrat tota la memòria i sabia que encara s’en recordava de coses, i això no els hi havia passat mai amb ningú.

“Només m’en recordo de la primera vegada que vam parlar, i tot sembla un somni, de fet dubto que aquestes coses puguin passar i que ara no estigui somiant novament.

A  més, això no es pot  explicar a ningú, no s’ho creurien, i ben segur que arribarien a pensar que no estic be del cap. També em pregunto que esteu fent, com estudieu la capacitat de sentir?  I com os ho feu per a que pugui perdre pes d’aquesta manera tant estranya? I…  tot això està passant de veritat?.”

“ Et vaig dir que estàvem molt avançats i coneixem molt bé el cervell, allí està tot el que es relaciona amb el cos, només cal saber que s’ha de fer per a que faci el que volem. Això en temes físics, referent al caràcter i la manera d’actuar es més complex, s’han d’estudiar els records i l’efecte d’ells,  les actuacions envers de tot el que es va trobant un ser durant el temps que un esser  viu i les seves reaccions, i com tot allò afecta el que vindrà després.

He de dir que en aquest sentit els humans sou molt complicats, nosaltres tenim un sistema més senzill. No hi ha sentiments, pel que això no ens afecte. Ens limitem a investigar per saber més i tenim les coses més clares. Vosaltres sou imprevisibles quasi  sempre, teniu alguns fonaments  molt forts que os impedeixen  reaccionar  de segons quines maneres, però seguiu sent  imprevisibles.

Tu ara estàs físicament a casa teva , aquí només tens la presència del teu subconscient, per això et  sembla que somies.  Jo després faré que s’et esborri la memòria, però no se si t’en recordaràs, encara no se que passa, però quant s’hagi acabat l’estudi amb tu haure solucionat aquest problema i no haurà passat res segons tu”.

Es va despertar  amb una estranya  sensació,  s’en recordava de tot, “he de aconseguir no oblidar-ho, encara que només sigui un record per a mi.”

                              La vida seguia amb tot el mortal avorriment de sempre,  els dies eren tots semblants, no estimava al seu marit no sabia perquè i només es trobava a gust amb la nena  i amb d’altra gent que coneixien. Feien algunes sortides, però cada vegada  eren més desconeguts l’un per l’altre, i el pitjor es que ni l’importava no estimar-lo, havia hagut una època en la que eren feliços, però l’hi semblava molt llunyana, i volia que això canvies però no sabia com fer-ho.   

Va pensar en que la seva manera  de sentir havia canviat i no sabia si això era a causa d’aquest estudi que en teoria l’hi feien o perquè passat el temps veia que el seu company no omplia el que ella volia.

Potser era egoista o potser necessitava treballar o sentir-se útil en alguna cosa, realment no ho sabia, però necessitava un canvi que la fes sentir millor, es passava nits sense dormir gairebé gens, mirant el cel i pensant i encara que no passava res fora del seu cap, cada dia que passava es sentia pitjor.

Aquella nit va tornar a somiar, estava amb ell en una sala no gaire gran i l’hi va dir que no entenia el que passava, com se podia recordar de aquestes trobades, potser l’havia subestimat i cap humà  funcionava igual en aquest temes, però el cas es que no s’hi havia trobat mai.  “Nosaltres respectem la vida i només poden deixar-te amb els records que tens i confiant que no vagis més enllà, pel que se ets de confiança i mai no diràs res, t’ho guardaràs per a tu. Als altres que els hi hem esborrat la memòria no eren de fiar , potser per això no vam tenir problemes. Tu ets superior en molts aspectes, potser per això  no funciona el mateix.

Hi ha un altre problema, sense saber com la teva capacitat de sentir ha canviat, no se si es degut a l’estudi o perquè la teva vida està pressentint un canvi, tents la capacitat d’endevinar coses que passaran i preparar-te, encara que no sàpigues exactament per a que”.

Va callar esperant que ella parlés.

“Falta molt per acabar aquest estudi? I et serveix per alguna cosa, t’ajudat a  entendre la nostra espècie.”

“Aquest estudi es un fracàs, quan més investigo menys os entenc, potser ens hauríem d’haver conformat amb saber com funcioneu en l’aspecte físic, allí es tot bastant fàcil, però he volgut endinsar-me dintre de la teva ment i aquí no hi ha manera d’avançar, quant crec que he descobert alguna cosa, en venent més i això no s’acaba. Crec que em quedaré amb el que tinc i ho deixaré, hi ha moltes coses per investigar i no puc perdre més temps.”

Ella s’el va mirar durant una llarga estona.

“Hi ha molt humans, i cadascú te uns pensaments diferents, tothom senteix diferent i la vida no es igual per ningú, estudiant a una persona no aprendràs res, i tenint en conte que no teniu la capacitat de sentir, no pots fer comparacions, vosaltres imagino que sou tots iguals, investigueu diferents espècies i sabeu com són, però no el que són, os limiteu a fer el vostre paper i no podeu anar més enllà, i d’aquesta manera no podeu conèixer a ningú.”

Ell sempre tenia el rostre inexpressiu, però al escoltar-la se la va mirar amb un gest de sorpresa  que donava a entendre que l’hi havien dolgut les seves paraules, cosa bastant improbable, doncs en teoria no podia sentir.

“Nosaltres tenim la vida planificada des de el moment de néixer, creixem en una espècie d’escola, tots junts, i ens preparem per fer el que més ens agrada quan som adults, i no se per a que t’ho  explico tot això…

Aviat acabaré l’estudi i ja no ens veuràs més, només sento no poder esborrar-te tota la memòria”.

Es va despertar bruscament, s’en recordava de tot. “Sento? No pots sentir!!!”.

Va estar tot el dia pensant, per ser tot un somni, era massa real, i per que l’hi explicava tot allò? A més, no tenia el posat fred del principi,  havia perdut els papers, una cosa molt humana.

Així com ella havia deixat de sentir estimació cap al seu marit i es notava molt freda en alguns aspectes, ell  semblava que s’havia humanitzat, era tot conseqüència d’aquell desig que va fer a l’estel fugaç?

Això volia dir que algú l’hi va llegir el pensament, ella de fet no creia que els estels fugaços podien concedir desitjos, però la gent els demanava igual, i s’hi havia essers que els concedien a canvi d’investigar-los? Com els hi esborraven la memòria no es recordaven del que havia passat,  però el desig es complia. Quins desitjos s’havien complert en una situació similar a la d’ella?

Sabia que havien estudiat a d’ altres humans, l’hi va dir ell, i també d’altres espècies, podia creure que havia d’altres planetes poblats, doncs no podia ser que només estiguessin ells, l’univers era infinit.

“Els sers humans som insignificants dins d’un Univers infinit, estem dins d’una presó que es la Terra i de la que es pràcticament impossible sortir. Som uns essers egoistes i ens pensem que tenim algun valor i ens donem importància, i no som res, la nostra vida no val res i no sabem viure amb les  meravelles que tenim al mon, no en tenim mai prou i total acabarem desapareixent i arribarà un moment que ningú sabrà que hem existit alguna vegada, i potser serà millor així”.

Portava moltes setmanes sense somiar, i es va pensar que ho havia deixat o que finalment va aconseguir esborrar-li la memòria, i va decidir no pensar-hi més.

Aquella nit va tornar a somiar, estava en una cambra no gaire gran, va veure que ‘hi havia uns cinc, però no es distingia el rostre. Hi havia com un llit molt estret, i allí, mig incorporat estava ell, estava molt pàl·lid, i mirant-la va començar a parlar.

“M’estic morint, l’energia està fugint del meu cos, quant tota l’energia em deixi, el meu cos es desintegrarà i serà com si jo no hagi viscut mai. Es normal aquí això ens passa quan ens fem molt grans, però jo estic el que vosaltres dieu malalt. Aquest estudi que he fet s’ha ficat tant dintre meu que m’està destruint la capacitat de raonar i sembla que em crema per dins, no puc entendre com podeu viure així, per nosaltres seria impossible.

Quan desaparegui ningú s’en recordarà de mi, vosaltres l’hi doneu molta importància als records, a nosaltres no ens fan gaire falta, ens recordem del que fem,  però dels demés no, tots formen part d’una unitat per treballar i estudiar junts, i quan algú s’en va ja venen d’altres a continuar amb el que l’ altre feia, no hi pensem mai en els demés con a esser viu, tot es un cicle, i ja sabem que passarà, no hi pensem més.

Però ara tinc la necessitat de saber que algú s’en recordarà de mi, i això només t’ho puc demanar a tu, que recordis que vaig existir. Ara si que et puc dir que serà la última vegada que ens veurem i ningú continuarà l’estudi, no em vindrà substituir ningú, no cal. Aquesta vegada no intentarem esborrar-te la memòria, diguem que el primer i últim desig que m’han concedit.”

Ella el mirava, l’hi queien llàgrimes dels ulls i no va poder dir res, mentalment es va acomiadar d’ell.

Es va despertar amb una pena molt gran en el seu cor. I al arribar la nit  va sortir a la terrassa a veure els estels i pensant en tot allò i sense acabar de creure que havia passat, però la tristor hi era. En aquell moment va passar un estel fugaç i el va seguir amb la mirada, no va demanar cap desig, simplement va dir en veu molt baixeta: “Adéu, siguis qui siguis, tingues per segur que et recordaré.”



Julianna, reina?

Autor: Rosa Jover Reig

Ciudad de Lleida, 2017

La reina estaba  preocupada,  s’havia  pactat la pau  amb un poderòs  enemic, però  aquest  pacte era vulnerable, i temia que es trenqués i tornar a començar un altra guerra, que es podía fer devant d’això?

Els consellers  parlaven de fer una aliança de sang,  d’aquesta manera la pau seria més estable i  contaria amb uns al.liats poderosos  en el cas de veure  el país atacat  per d’altres  enemics.

A la reina l’hi va semblar  bè, ara calia triar a una de les seves tres filles per casar-la amb el príncep hereu  de l’altre país.

El noi tenia catorze  anys, i segons el que es deia d’ell  no era massa agraciat, era molt  introvertit  i no  destacava  per  la seva Intel.ligencia, però  això no l’hi preocupava  a la reina, una de les seves filles podría  ser reina d’un  país poderòs i  això  era suficient  com per fer sentir feliç  a qualsevol.

Per edat  la que més  s’hi acostava  era la Julianna, nena d’onze anys, bonica i molt  alegre, Intel.ligent, però gens estudiosa, la seva gràcia feia  que es lliurés de les pesades  classes juntament  amb els seus germans i com la seva mare sempre estaba ocupada  amb els assumptes  d’estat no la renyaven  gaire. 

Però  ara s’estava converntint en el punt de mira i el seu futur començava a estar en joc, amb onze anys  es podía convertir en  una futura reina important  i això  havia de canviar.

La seva mare va parlar amb  ella,  i va adonar-se de que no sabia gairebè res, no l’hi agradava  estudiar ni llegir,  no coneixia el idioma del país on estaba destinada, apenes sabia ballar i no sabia ni tocar el piano, sabia dibuixar, això si, però de que l’hi serviría? La geografía i la història la coneixia de pasada i molt poc. La reina va parlar molt seriosament   amb la nena,  i l’hi va explicar que s’havia de casar amb el príncep hereu  del país enemic,  per segellar la pau entre els dos païssos i  que es convertiría en reina, però s’havia de preparar, estudiar  molt i apendre bè el idioma, dominar els seus modals i deixar  de ser tant nena, s’havia de convertir en  una dona… i  tot això en dos anys, que era el plaç que tenia per entregar  la seva filla  al país enemic i convertir-la  en reina.

A la nena l’hi va fer molta gràcia  tot allò i amb més bona fe que voluntat, l’hi va prometre a la seva mare que s’ho pendria seriossament i que faria que ella es sentís satisfeta de la seva filla.

Va començar una nova rutina d’estudis, pel matí quatre hores  sense parar, moltes vegades era ella sola estudiant, doncs els seus germans miraven de escapar-se i anaven a jugar al jardí de palau, a la tarda feia classes de ball o piano, però el pitjor era el idioma, no havia manera de que el retingués en el seu cap, i les converses que intentaba mantenir amb el professor eran sempre desastroses.

Amb la rigidesa d’aquells mesos, les seves maneres van canviar, era més suau  i dolça la seva actitud, ballave amb gràcia i tocava el piano de manera regular. Es podía tenir una conversa amb ella amb una mica de serietat, però  el idioma l’hi costava.

I va passar un any,  i s’avorria molt, es plantejava  si valia la pena tenir de passar per tot això només pel fet de ser reina. Per la nit tenia mal sons i només volia  correr i cridar pels jardins de palau, i potser escapar-se…

Ella no coneixia res, tret  del palau i els jardins, o la casa on anaven l’estiu, que era el mateix però més petit. Sempre vigilada, sempre  cuidada, no coneixia  més nens i nenes que als seus germans, als fills dels que vivian a palau, i aquests era molt extrany veurels, i  alguns fills de nobles, la majòria estirats  i creguts, de fet no tenia  amics, encara que jugaba sempre  amb tots i reian junts, a cap els hi explicava el que sentía el seu cor de nena i el que voldria fer  en reialitat. I ara mateix el que sentía era por.

Por de trobar-se sola en un país enemic, doncs  fins no feia gaire estaven en guerra, por de no poder-se comunicar amb aquell idioma del que no conseguia copiar l’accent i sonava estrany cada vegada que parlava, por de tenir de casar-se  amb un desconegut i viure amb ell, en aquell país tota la seva vida…  i por de saber que no es podía fer enrera i quedar-se a casa seva.

La seva mare l’hi va explicar que no es podía emportar res, totes les nines, vestits, llibres… de fet tot es quedarien a palau, doncs allí deixava la seva infantesa  i començaria una vida nova, d’adulta, i per tant tot seria nou i del país on seria reina, emportar-se  alguna cosa del seu país seria com una ofensa pel país enemic, l’hi proporcionarien tot, no l’hi faltaría de res, no podía oblidar que seria la reina.

A la Julianna aquelles condicions l’hi semblaven estúpides, per qué no es podía emportar la seva nina predilecta? Ella l’hagués volgut per sempre, parlava amb la  nina i encara dormia amb ella, però això la seva mare no ho sabia, no l’hi podía  dir.

Encara faltava un any per marxar, i no pensaba amb el seu futur espòs ni  amb il.lusió  ni amb el desitg de coneixer-lo, era massa  nena per pensar en aquestes coses, si bè sabia que hi eran i així havia de ser, no es podía evitar. Havia vist un retrato molt ben dibuixat  que l’hi van regalar pel seu aniversari, era un nen trist i no gaire guapo, el va  guardar i no el va mirar més…

I la vida continuaba, estudiant, aprenent música, ball i el idioma, encara que parlava ja bastant bè l’accent era molt dolent.

La seva mare la vigilaba d’aprop i estaba al corrent de tot, estaba bastant contenta dels seus avanços, però la veía cada cop més trista, ja no jugaba ni anava a correr pel jardí, ni s’amagava pel palau con feia abans i no reia.

Es va fer la petició de mà de la Julianna, una cerimònia llarga i avorrida i amb molt de luxe. Ella mirava molt, però no veía res, només va veure molta gent,  es van dir moltes frases estudiades per no ofendre nia un país ni al altre, moltes carrosses, molts vestits amb molt de luxe, moltes joies i tantes coses i tantes hores i tants dies, i tante celebracions que la nena va acabar marejada de una cosa que només interessava a la gent gran, a ella no l’hi feia ni gens ni mica de il.lussió.

Entre els presents que l’hi van fer a a la futura reina hi havia un anell d’or i rubíes, vermells  com la sang i un retrato del príncep, a la Julianna li va semblar molt trist i lleig. “Està trist com jo, segurament que tampoc es vol casar” va  pensar  la nena, i aquells pensaments  la van fer plorar.

Ara , el més important era la entrega  de la Julianna al país  veí,  s’havia de fer demostrant la superioritat  que tenien, sense escatimar en despesses, i  el altre país pensaba  el  mateix. Només quedaba un any, i passava mollt ràpid,  s’havien de ficar d’acord  en os faria  la entrega i s’havia de fer amb  molta sutilessa, tant  la entrega com la rebuda.

Els ambaixadors dels dos païssos, discuteixen, acorden i desacorden, s’envien escrits  i parlen amb la reina de com s’ha de fer tot per a que tothom quedei satisfet, i si la Julianna està trista i plorosa, la reina está molt cansada,  i es comença a penedir  de la feliç idea  de asegurar la pau  amb un pacte de sang… però ja es cosa feta i no hi ha marxa enrrera.

Pateix per la filla, sab que encara que sigui bondadosa i humana, es molt immadura i amb moltes ganes de jugar, que es distreu fàcilment i li falte  serietat.  Decideix que els últims messos dormirán juntes a la seva cambra i parlarà amb ella cada vespre.

La Julianna es vol rebel.lar  contra aquesta decissió, a les nits ella es lliure per somiar en el que a ella l’hi agrada, parlar amb la nina i dessitjar que quan es desperti el malson hagi passat.

Cada nit parlen, o millor dit només parla la seva mare, l’hi parla de la importància  del  que representa el seu matrimoni,  de com ha de actuar,  la nena no diu res, només l’escolta i no sempre, el seu cap marxa per la finestra cap al  jardí  i corre i crida,comsi escapés a un destí  que no té cap més camí.

A la nit té malsons i es desperta cridant, els nervis li juguen males  passades  i empalideix  i s’aprima, la mare pensa  que potser l’hi aniria bé uns dies de llibertat pel palau i pels jardins, i durant una setmana l’hi deixa fer el que vol. La julianna està contenta surt als jardins, però ja no tè ganes de correr i no s’amaga pel palau com feia abans, més bé es passeja per totes les estances, com si digues adèu  a la infantessa pasada,  i això la fa plorar més.

Mentres tant es va decidint qui acompanyarà  a la Julianna en el viatge cap a la frontera, on dirà adèu  per sempre al país on  va neixer.

La nit abans  del matrimoni per poders de la seva filla, la reina es va despertar espantada i cridant, havia tingut un somni on apareixeia un botxí  i la seva filla al costat amb les mans lligades, el botxí  portava una destral i semblava que digues alguna cosa, i la seva filla queia a terra.

No l’hi va explicar a ningú i quan mirava a la nena sentía una por terrible per ella.

Es van cel.lebrar les esposalles, i al següent dia havia de marxar la Julianna amb tot el seu seguici.

A la reina li va costar molt despedir-se de la seva filla, l’hi va donar mil i un consells, i fins i tot els hi va escriure i l’hi va fer prometre que els llegiria cada mes i que ho cumpliria.

Mentre veía com s’allunyaba la carrossa on anava la  seva  filla, amb tot el luxe que era possible  en una carrossa, amb tots els caballs blancs i seguida d’altres carrosses mes senzilles  i molta gent que l’acompanyarien  fins  que fora entregada al país veí,  la reina va sentir les  llàgrimes que rodolaven pel seu rostre trist i cansat, l’hi va fer la impressió que entregava a la seva filla a un destí  cruel i que ja no es podía fer res.

El viatge es llarg, passen per moltes  poblacions i en totes surt la gent  a veure la comitiva, hi ha llocs on els hi ofereixen  senzilles celebracions, i tothom vol veure a la futura reina.

La Julianna està encantada, tots la troben encantadora, i la seva senzillesa de cor i la seva espontaneïtat es guanyen a la gent.

Actua com es ella, parla amb tothom i sobre tot riu molt, sab que encara està a casa seva i la gent que acudeix  són el seu poble,i això la fa sentir bè.

Les joves que l’acompanyent a la carrosa son ,molt amables i sobre tot n’hi ha una amb la que s’està fent molt amiga i parlent de moltes coses, no havia  tingut  mai una amiga així,  ella nomès  havia jugat amb nens i nenes, però  mai  els hi havia fet confessions com   les que l’hi feia a ella.  Era una noia de disset anys, filla d’un noble i la seva mare l’havia escollit perque era una noia seriossa  i molt agradable, amb ella havia començat a  parlar de com es sentía, de les seves pors i il.lusions  i el que ella  l’hi deia la feia sentir bè, no es va sentir ridícula quan  l’hi va contar, amb una mica de vergonya, que tenia  la seva nina i que encara dormia amb ella.

Caterina, que així es deia la noia, l’hi va explicar que quant arrivesin a la frontera, ho havia de deixar tot, no es podía emportar res, i un cop entrés al país veí, la vestirían amb un altra roba i tot el que portava, tant objectes com roba tornarían a palau i ningú dels que l’acompanyavan en aquell  moment podien entrar amb ella. En cas contrari hi podien considerar un afront molt greu.

Julianna, a mesura que la escoltava, se l’hi omplien els ulls de llàgrimes silencioses, i l’hi va demanar que callés, les hores que l’hi quedaven per arrivar volia disfrutar d’aquell viatge i de la seva conversa, però que no l’hi anomenés més aquelles condicions que no trobava lògiques ni humanes.  Com poden demanar a una nena encara, que es desfès de tota la seva curta vida i començar de nou sense res  del que ella coneixia com si no hi hagués estat mai?

Van arrivar al fin de la primera fase del seu viatge, devanta seu s’aixecava un curiós pavelló molt gran, havia una entrada amb una gran sala,  una habitació per la Julianna, i de moment no podia anar més enllà. Es veia una porta tancada que suposava que donava  a la entrada cap al altre país on ella seria entregada.

Tot d’una tot va començar a anar molt depressa la van portar a el que semblava la seva habitació, allí l’hi van servir un àpat molt abundant, per ella i els seu seguici.  Va ser un menjar sense gaires formalitats, ella mirava els rostres de tothom,  alguns els coneixia  i d’altres no. Tots semblaven contents  i la miraven amb un somriure, semblaven feliços,  tots menys ella, tenia por d’abandonar la protecció dels que considerava propis  per anar a parar a mans d’estranys,  sense que cap dels que veia ara l’acompanys  era la part que ella considerava més dura del seu viatge.

Va haver un moment que una colla de joves l’hi va oferir un brindis, per la  seva vida futura i la seva felicitat, la copa del  jove que es va aixecar es va trencar a les seves mans i  va tacar les estovalles blanques de sang. La Julianna es va desmaiar, tothom va correr i va donar la culpa al cansament del viatge, i la van ficar a dormir i l’hi deien que nos’amoïnes per res.

Per la Julianna el que havia passat va ser com un mal auguri, va estar molt intranquila i parlant en l’idioma del país estranger tot el vespre, no an entendre gaire el que deia, però hi va haver un instant que la Caterina, que no es va separar de la seva vora, va empal.lidir de tal manera que les altres acompanyats es pensaven que queia ella tembè. I quan l’hi van demanar que l’hi havia passat les hi va respondre amb veu tota tremolosa que no  pasava res.

Al matí següent, molt aviat, es va despertar, no feia massa bona cara, però com era una nena jove i bonica,  aviat va quedar disimulat.

L’hi van servir l’últim àpat al seu país, i un cop va acabar van començara despullar.la i rentarl.la, molt poc a poc, rodejada de les cambreres de la cort, abans per això, va voler parlar amb la Caterina per darrera vegada, i l’hi va entregar la seva nina predilecta, tot demanant.li que  tinguès cura d’ella, doncs era un trocet del seu cor, i es van donar un petò d’acomiadament.

Completament nua, coberta amb una preciosa bata i amb unes sabatilles, va sortir de la seva habitació, i la van acompanyar a la porta tancada, que desseguida van obrir,  abans d’entrar en l’altra estança,  va deixar caure les sabatilles i l’hi van treure la bata, un cop va passar, tota sola i nua, van tancar la porta darrera seu, i van començar la tornada al castell.

Era una sala molt gran, amb molta gent i molt ben il.luminada, desseguida la van cobrir amb una bata i l’hi van ficar unes altres sabatilles,  encara que va ser un instant a ella se l’hi va fer etern. Un cop coberta l’hi van donar la benvinguda al país, desitjant que el viatge hagués set agradable i moltes d’altres coses que ella de moment no acabava d’entendre,  no sabia si era per l’idioma o per la situació en que es trobava.  Per primer cop es va trobar rodejada de gent desconeguda que havia compartit amb ella uns dels moments més íntims de la seva vida.

Van ser molt atents amb ella, la van conduir a una altra cambra, i va poder veure una altra porta que, de moment, estava tancada. 

Allí, rodejada de cambreres, la van començar a rentar una altra vegada, ella va dir que la acabaven de rentar, i l’hi van contestar que ara no la rentaven, sino que la purificaven de l’aigua del seu país.Per primer cop a la seva vida es va quedar sense saber que respondre.

Van començar a vestir.la,  amb molta cura i molt de luxe,  no va saber mai quanta estona van estar vestin-la, donc van estar proban roba fins que van arribar a un acord de quina l’hi quedava millor. Posteriorment la van pentinar, d’una manera molt complicada i molt incòmoda, la Julianna es mirava al mirall i no es recomeixia, ja no semblava una nena, semblava una noia gran, i li va fer la impressió de que havia envellit deu anys.

Desprès l’hi van començar a ficar joies, l’hi van donar un anell que l’hi regalava el seu ja espòs, ella s’el va ficar i el mirava, tenia un rubí, i va pensar que era del color de la sang…

Desprès l’hi van servir un àpat,  però era ella sola a taula, no l’acompanyava ningú, tots eran de peu i procurant que no l’hi faltés res. La tractaven com si fos una reina, i no com la nena que havia deixat a l’altre costat de la porta.

Quan va acabar l’hi van preguntar  si estava dispossada a continuar el viatge, i va respondre que si, que ja podian partir. 

L’ha van conduir a una carrosa molt luxosa i molt gran, quan es van  haver instal.lat van empendre la marxa  al palau del rei.

La gent dels pobles per on van passar, sortian amb curiositat i saludaven a la futura reina i a tot el seu seguici, però  no hi havia l’alegria que va trobar al seu país.

Gairebé no va parlar, afortunadament una de les noies que anava a la carrosa amb ellla es va presentar i l’hi va donar conversa, Julianna, alegre per naturalesa, es va animar i es va esforçar per guanyar.se la simpatia de les dones que estaven amb ella, i ho va aconsseguir,va desapareixer la timidessa  i va parlar en aquell idioma que l’hi semblava tant estrany, i com ho entenia quasi tot, i si no l’hi esxplicaven,  i ella parlava amb un accent que resultava  ben curiòs, en poque hores es va guanyar la simpàtia de les seves acompanyants.

La capital no quedava massa lluny dela frontera, la primera part del viatge van ser cinc dies, i la segona part es va fer amb dos. Així que se l’hi va fer bastant curt, a més, ja no tenia la forta tensió de quant va deixar casa seva, continuava estant trista, però com nohi haviar res a fer, ho va acceptar i va decidir ser el més feliç possible, doncs tothom havia de ser amable amb ella, al fi i al cap, era la futura reina.

Van arrivar al palau, molta gent l’estava esperant,   es va parar la carrossa i van obrir la porta, el rei la va ajudar a baixar, al costat havia un noi de setze anys, que l’hi va besar la mà i l’hi va preguntar com havia anat el viatge com es sentia ella i d’altre coses més, però no gosava mirar.la a la cara i parlava tan fluixet que la  Julianna quasi no el va sentir.

El rei va ordenar que la acompanyesin a la seva cambra, que la canviesin de roba i la deixesin descansar i l’hi donguesin de menjar si ella volia, i amb el millor dels seus somriures tambè l’hi va besar la mà i l’hi va dir que era tot un plaer tenir-la a palau i que tot el que volgués l’hi podia demanar a ell personalment, en canvi el noi només la mirava i es ficava vermell.

Quan la Julianna va estar descansada i còmoda, el mateix rei i l’ Edgard, que així es deia el noi, la van venir a buscar i la van conduir a una gran sala,  on es va cel.lebrar una gran  festa en el seu honor, al dia següent es cel.lebrava el maridatge oficial entre els dos nens i tot s’havia de cel-lebrar, doncs tot era motiu d’ alegria.

La Julianna va seure entre el rei i l’Edgard, però només parlava el rei, estava molt feliç i es sentia molt jovial, sobre tot quan va veure que la seva futura neta era tant bonica i alegre. 

La festa va durar moltes hores, es va menjar, ballar i al fi van començar a parlar la Julianna amb l’Edgard, doncs aquest només responia amb monosílabs.

La Julianna l’hi va preguntar com eran els jardins del palau, i ell els hi va començar a descriure, tant l’hi va  agradar a la Julianna que l’hi van agafar moltes ganes d’anar a veurels. Ell en principi l’hi va dir que no podia ser, però tant va insistir ella i tantes ganes tenia ell que a la fi, tot mirant.se es van aixecar i agafant.li a ell de la mà van sortir de palau, procurant que no els vegués gaire gent, i van començar a correr els dos cap als jardins.

El rei si que els va veure, i es va somriure, tot pensant: “Al fi i al cap només són dos nens!”